REVUE DE LA CÉRAMIQUE ET DU VERRE - Septembre/Octobre 2004 - N° 138
Sylvian Meschia
Nascut
el 1952 a Algèria, Sylvian Meschia va deixar aquest
país de sol i de records a l’edat de 13 anys. Instal.lat
a la regió de Tolosa de Llenguadoc, on va efectuar els estudis
secundaris, descobreix, gràcies al seu professor de filosofia,
el pintor Bentajou, l’art modern i molt particularment la pintura
abstracta de l’Escola de París, com per exemple Soulages,
Tàpies o Hartung que van ser alguns dels artistes que ens van fer
descobrir un dinamisme espacial i una expressivitat en una " nova
morfologia altra " com ho va escriure el crític Michel
Tapié el 1960. Va trobar el mestre vitraller Henri Guérin
que el va orientar cap al taller de terrissaires de l’abadia benedictina
de Tournay on va aprendre el tornejat amb el germà Jean Baptiste.
El principi dels anys 70, va ser per a Sylvian Meschia com un retorn cap
a les arrels ja que va tornar a Àfrica del Nord, a Tunísia,
que va recórrer en motocicleta practicant el tornejat intensiu
en els tallers de terrissa que trobava pel camí. D’allà,
el retrobarem a Anglaterra, al país de Leach, completant el seu
aprenentatge per tornar després a França on va ser durant
set anys, regidor al Festival d’Avinyó. Per fi s’instal.la
a prop de Tolosa a Rieux Volvestre l’any 1981, on crea el seu propi
taller en una masia antiga.
Fusió d’Àsia amb
el País Berber
Aquests viatges per descobrir el món i la ceràmica marquen
les obres actuals de Sylvian i s’hi reflecteixen ; entre Àsia
i el País Berber, només hi ha un pas ! Un recorregut que
sembla avui dia evident per a aquell o aquella qui vol penetrar en l’esperit
de la ceràmica. Hom no pot ignorar el que s’ha fet en temps
passats com tampoc el que es fa avui, si vol aportar el seu òbol,
el seu toc innovador a l’edifici. Em direu que del nou tant se’ns
en dóna, però no és veritat perquè per poder
apreciar l’antic o el tradicional ens cal un mitjà de comparació
que resulta ser el nou.
Parlar del nou sempre és abordar amb els terrissaires l’etern
problema de " art i artesania ". En tranquil.litzaré
alguns dient-los que el que es pot veure de les produccions del nostre
" art que no compta per a res " (1),
no són per a mi més que artesania d’art, és
a dir una rèplica de formes i de conceptes envellits i coneguts
des de fa 30 o 40 anys, expressió i producte d’un corrent
de pensament dominant (2).
Pel que fa al concepte " l’art són dates "
(3), pot dir-se
que des de 1985, època que marca la fi de les " figuracions
", " Trans-avantguardes " i altres " Mogudes
", no hi ha res a subratllar en l’àmbit de la renovació
de les idees i de les formes. Malraux deia que " El segle XXI
serà espiritual o no serà res " (4)
però, de fet, és Dalí qui per ara té rao,
perquè per a ell " El segle XXI serà tou i pelut.
" Bo i desitjant que aquest tou i aquest pelut siguin l’humus
d’on neixeran unes noves plantes … això per dir la
inextricable situació hirsuta i embolicada de pensaments tous.
En qualsevol circumstància la modèstia és de rigor,
ja que sabem que només som petits budes-grans d’argila, en
front de la immensitat i del temps i Sylvian, com qualsevol terrissaire,
torna a la terra, humil per naturalesa.
Centrar, concentrar…
Pel que fa a la innovació en l’obra de Sylvian Meschia, se
situa en la manera en què arriba a fer una síntesi de diverses
grans respiracions pictòriques i literàries de la nostra
època, com si ja no es tractés d’inventar sinó
de gestionar i de condicionar el patrimoni llegat per aquests descodificadors
del principi del segle XX, una manera d’endegar tècnicament
i materiològica aquesta fusió amb cultures que s’enllacen
i s’exalten les unes en les altres ; una mena de química
amorosa que uneix bo i conservant-les, les diferències dels elements.
Ell s’identifica, més que res, amb aquest centre de gravetat
giratori que és per a ell com un cant, una veu/via. Es parla per
al cant d’aquesta famosa " columna d’aire "
que eleva i propulsa el verb per la potent expressió del cos i
hi ha una semblança amb aquesta forma de girar, de fer terrissa
com es fa des que les terrisses jalonen la nostra història. ! "
…Només faig servir el torn. Amb el temps treballar amb
el torn s’ha convertit en un exercici quotidià, un ritual,
un mitjà de tornar-se a trobar amb el centre interior cada matí,
després de l’ escalfament que constitueix la pastada de la
terra … "
La meditació comença doncs des del matí, centrem
i ens concentrem, practiquem Zazen, com es camina dins del claustre (5),
com se sega un prat, com es mira caure la pluja darrere dels vidres entelats,
com es va endormiscat damunt d’un camell…La ceràmica
sembla incitar a la meditació, la terra és inspiradora i
perquè tot funcioni meravellosament cal que la terrissa no sigui
un càntir, ha de ser intelligent, el reflex de l’ànima
del seu creador. La terrissa és la petja dinàmica i segellada
pel foc del qui l’ha tractada amb humilitat, cosa que no vol dir
que no ho hagi fet "amb mestria " i situant la seva
utilitat per damunt del seu egocentrisme. La terrissa com a melic de terra
que es dóna, en un moment donat, per obra de les mans del terrissaire,
una importància exagerada, negligint l’existència
d’altri per pensar només en aquest instant d’elevació
(aquest és el meu cos !). És la pujada parietal d’una
cavitat, d’un clot, per un corrent xuclador dominat.
Així neixen les gerres de Sylvian Meschia, esveltes, espigades,
inflades i ben nodrides ; dones maques i madures guardianes de l’aigua,
enemigues del sol. Aquestes gerres són suports de contra-escriptures,
que simulen la paraula i els discursos. En aquest cas defugen el seu poder
de transmissió per convertir-se en formes reunides que filtren
en una reixa gràfica l’objecte descrit. És que és
evident que es tracta d’una gerra que parla de la vida. El plaer
d’escriure preval per damunt del plaer del text, ja que l’escrit
senyala el cos estimat de la forma argila on l’escriptura prolifera
àgil i s’escampa el color. Es forma una dualitat entre el
treball meditatiu, laboriós, culte i alquímic i el gest
ràpid, intempestiu, violent ; un alè proper a l’acció-painting
(6) i al seu lirisme
gestual o al " free jazz ", que balla i aventura pinzellades
atzaroses i definitives, dansa intensa del bambú a la mà,
sobre peces de dimensions reduïdes. Cal saber que abans, tot un treball
de pintura sobre paper o teixit ha preparat els decorats a través
de gestos, ritmes i el maneig del pinzell que com un katana o una takouba
( noms dels sabres japonesos i tuaregs) entallen amb precisió l’esmalt
fresc. S’hi barregen el món llatí i el musulmà,
el primer escriu al papa, el segon s’adreça directament a
Déu ; d’aquí ve aquest nivell de perfecció
extraordinari que el nostre artista dóna, en els meandres dels
seus moviments, a l’estilet rabiüt, embriagant-se amb la seva
pròpia escriptura com si en la nit el cant del muetzí lluités
contra el so de les campanes de les esglésies…L’Orient
hi és reinventat, l’arabesc barrejat amb el romànic
i el gòtic.
Formes que formen part de la memòria
de la gent
" M’agraden les formes que formen part de la memòria
de la gent ", ens diu Sylvian. Fer terrisses cada dia, fabricar
contínuament la pròpia terra composta de tres terres diferents
: la blanca de Llemotges, la grassa de Salernes a Provença, la
plàstica de La Bisbal a Catalunya. Una feina obscura però
essencial en el seu vast taller on es troben llum calenta i llum freda
" les meves eines i el meu material són d’allò
més elementals no pas per estalviar sinó en senyal de fraternitat
amb els tallers nòmades d’Àfrica del Nord on vaig
fer el meu aprenentatge i on espero tornar un di ; la necessitat ensenya
que en els viatges cal anar lleuger. "
Hem parlat de gerres, també hi ha les rajoles que són quadres
valuosos com estampes, capses que només esperen joies, perfums
llunyans i cartes secretes, copes on es despleguen gests negres, lírics
damunt ocres o blaus mediterranis. El color té una forta presència
i la matèria segueix, subtil, granulosa i aspra, translúcida
o opaca.
Ja coneixíem Sylvian Meschia per la seva fantàstica producció
de jaspis. Aquesta tècnica d’origen mediterrani conserva
encara la seva màgia decorativa, captivant les nostres mirades
de la mateixa manera que devia meravellar els nostres avant-passats. Perpetuant
aquesta tradició, duent-la al més lluny possible en el seu
marc tradicional, actua com un renovador, afegint la seva virtuositat
i un pessic de misteri als seus " simples "(7)
com ho fa en les seves terrisses cultes.
Michel Batlle
NOTES
(1)És
un dels meus bons jocs de paraules de primers dels anys 80 per qualificar
l’art internacional o art de mercat.
(1)
(2)
" Pensament dominant " i " cultura " és avui
dia el mateix ! (2)
(3)
Es el títol d’un quadre de Ben.
(3)
(4)
Malraux va dir també : " no hi ha art popular ja que ja no
hi ha poble ". (4)
(5)
Tàpies em deia que caminava molt de temps en el seu taller, com
ho feien els monjos, abans de començar un quadre.
(5)
(6)
Precursors de l’acció-painting els monjos budistes zen i
les seves pintures van tenir com a hereus, a mitjans anys cinquanta, el
grup Gutaï i van ser els primers a inventar les " performances
", els entorns, el conceptual, les pintures monocromes, etc. seguint,
és clar, les idees de Dada " l’art és la vida
" . (vegeu el web www.gutai.com). (6)
(7)
Plantes medicinals emprades tal i com existeixen a la natura. (7)
Notes tècniques
Les peces una vegada passades pel torn són
cobertes d’una engalba blanca i cuites una primera vegada a 1000°
després de l’assecat. Llavors són cobertes successivament
de diverses capes d’engalba (generalment 5) amb òxids colorants
que seran gravats quan encara són frescos amb bambús tallats,
deixant així aparèixer la terra blanca a sota i tornades
a coure. Després, les peces són cobertes d’un element
transparent (silici i caolí) abans de la tercera cocció
a 1050°. Algunes superfícies no esmaltades s’obtenen
protegint-les amb cera calenta abans de l’esmaltat.